Amic Miquel

Asseguts davant d’un gran finestral que donava al carrer Sant Magí, l’avi Miquel sovint m’explicava les seves vivències fruit de vuitanta-cinc llargs anys de dificultats i agonies.
No ens cansàvem de parlar d’aquells temps de de cartilles de racionament, y del franquisme, mentre sucàvem galetes Maria ens unes tasses immenses amb l’escut del Barça que sempre preparava en Miquel quan l’anava a veure.
 Li agradava asseure’s cara a cara davant meu, i de tant en tant recolzava les seves mans als meus genolls perquè parés especial atenció en el que estava dient perquè ho considerava important.
 Les seves mans arrugades i castigades per treballs durs reflexaven el pas per una vida que no li va regalar res. Però també em va fer entendre que aquelles mateixes mans feia tan sols unes dècades havien acariciat la pell rosada d’aquella primera xicota tot just complerts els setze anys, i que poc després van ser les que van col•locar l’anell de noces a la que va ser la seva esposa durant tota la seva vida. Aquelles mateixes mans van rebre amb amor l’arribada dels seus fills, i no fa pas tant van donar calor a les manetes dels seus néts mentre els acompanyava al col•legi.
Era un home esgotat per les injustícies de la vida, però alhora feliç perquè sabia que havia complert les seves metes en haver donat als seus fills uns estudis i una vida millor que la que a tenir ell.
En Miquel va aprendre a llegir i a escriure en part al carrer i en part a l’exèrcit, com tants d’altres, ja que mai va trepitjar una escola. Amb només nou anys ja ajudava amb les feines del camp als seus pares, que servien al terratinent de l’època a canvi d’un sostre i un troç de terra per conrear.
Va fer de tot per tal d’emportar-se un bocí de pa a la boca, i li costava recordar la multitud de feines diferents amb què s’havia guanyat la vida. Va ser agricultor, paleta, transportista, carregador al port i pastor, entre tants d’altres d’una llarguíssima llista.
Després del sevei militar va conèixer la Pilar, que va ser la seva esposa durant més de cincuanta anys, i malgrat les dificultats que van passar varen ser una parella exemplar. Tingueren dues filles, la Roser i la Maria, que gràcies a l’esforç dels seus pares van poder acabar les carreres de dret i medicina respectivament. Estava molt orgullós de les seves filles.
 La seva dona va morir després d’una llarga malaltia i la seva partença va ser un cop molt dur per en Miquel, de tal manera que molts dels que el coneixiem pensavem que aquella desgràcia també se l’emportaria a ell. L’adorava, i després de l’adéu a l’amor de la seva vida mai va tornar a ser el mateix. Moltes d’aquelles tardes les dedicavem exclusivament a parlar d’ella i de totes aquelles dones d’abans que van afrontar la guerra i la posguerra amb força i valentia. Elles van ser la base i el pilar de les famílies en què es va gestar la recuperació del nostre país, ja que van haver de fer tant de mares com de pares donada l’absència dels marits que havien de marxar a treballar fora durant llargues temporades.
Malgrat tenir els ulls cansats i malalts en Miquel em va ensenyar coses que només aquella generació d’avis és capaç de veure avui en dia, mentre els joves vivim cegats pel consumisme, l’egoisme i tantes altres banalitats.
És gràcies a ell que ara puc veure-hi amb els mateixos ulls que els nostres avis, i això em fa comprendre moltes injustícies. Els hem d’agrair tantes coses a tots ells, que ens ho van donar tot a canvi de no res, i hem de reconèixer que som culpables d’haver deixat perdre els valors que ens van inculcar.
 És per això que sovint en Miquel reia quan parlavem de la gent avariciosa que ens envolta, i apuntava “deixa’ls.. no s’emportaran els somriures”.
 Era un home de principis i no soportava parlar de política i menys dels polítics, dels quals opinava que eren uns mentidersprofessionals.
 Miquel era cristià, però no practicant, i sempre em comentava que si eres bona persona, Déu ho tindria en compte, arribat el moment, i no com passa amb una gran majoria que s'escuden en l'aparença presencial, quan la realitat és molt distinta.
 Aquesta terrible malaltia que és el Alzheimer es va apoderar de Miquel, i sense ser conscient del que li estava passant, a poc a poc va ser oblidant totes aquelles vivències que durant tants anys m'havia estat regalant, i que ara jo, transmeto amb tot el meu amor als meus fills, per a honrar i no oblidar mai a aquests éssers humans, que encara avui segueixen entre nosaltres, però que per desgràcia, es van marxant del nostre costat, de la mateixa forma que ho va fer ell, en silenci. 
Uns mesos més tard de la seva mort, les seves filles em van fer arribar, una caixa, que el seu pare m'havia deixat en el seu testament, amb una nota en la qual deia “Amb tot el meu afecte, amic meu” i signada més baix pel propi Miquel. Va ser una prova més, del gran cor que tenia aquell home, que es va acordar de mi en els seus últims moments de vida, i va voler que aquelles dues immenses tasses en les quals havíem mullat tantes i tantes galetes, se seguís usant de la mateixa manera, que ho havíem fet ell i jo.
 A totes aquelles persones que van formar part, d'aquest període de silenci i oblit